Administració

Palau Ausit LogoPalau Ausit

des de 1979
ESO, Batxillerat i Formació Professional

Júlia_Soler

Moltes felicitats, Júlia!

Bon di@!

Des del Departament de català volem felicitar  la nostra alumna Júlia Soler, de 2n d'ESO A, que ha rebut una Menció d'honor als Jocs Florals del Vallès Occidental pel seu text El meu bosc. El seu conte s'inspira en la fotografia de Sebastiao Salgado que podeu consultar a l'enllaç i ens agradaria molt compartir-lo amb vosaltres. És per això que el podeu llegir a continuació. Esperem que el gaudiu tant com nosaltres, ja que també va rebre el Premi de narrativa de 1r i 2n d'ESO atorgat pel nostre departament el passat dia de Sant Jordi.

El meu bosc

"Quan van arribar al meu bosc, després de tants mesos de fer viatge, descalços, reposant només quan s’amagava el sol, somreien. Fugien de la guerra i de la fam que assolava els seus cors, però jo, sabia que no serviria de res, perquè com diu la dita, sortien del foc per caure en les brases.  Els més petits abraçats als costats dels seus pares descansaven, descansaven esperant que algú vingués i omplís amb menjar els buits dels seus estómacs, però no n’hi havia un de sol que plorés, eren nens sense infantesa, la guerra els havia criat així. Tota la tribu restava unida, intent recuperar forces i esperant que algú els hi portés bones noticies de llocs llunyans. Que algú anunciés que la guerra s’havia acabat, que no hi hauria més lluites i que a la fi, tots tindrien una casa que mantenir, amb els seus fills, els seus néts. Que podrien reprendre la vella vida.

Aquell dia en que tot va canviar, en que tantes vides van ser destrossades, el Sol brillava amb força. Tot estava massa silenciós, vaig fer que el vent no es mogués, que els ocells no cantessin, cap nen reia. Els vaig intentar avisar amb tots els mitjans dels que disposava, que no eren gaires. Però no em van escoltar. Cap, absolutament cap, esperava sentir aquell soroll que van sentir. Helicòpters. De sobte els ocells van enlairar el vol, el vent sonava amb més força que mai. Van deixar d’estar sota el meu control. Tots van sentir la por dins dels seus cors, però no van cridar, ni plorar. Només van seure al voltant d’un vell tronc, sobre de les seves arrels, a esperar un cop més.  A esperar que tot acabés per sempre, que els somriures d’aquells nens que tant havien sofert apareguessin en les cares d’uns altres.

Després d’aquell dia el bosc va quedar ple de cadàvers plens de sang, més records de la guerra que tant desitjaven oblidar. Vaig fer que els cadàvers  desapareguessin tant ràpid com fos possible, que els meus arbres absorbissin els seus cossos i els fessin part de la naturalesa. No els hi desitjava pas més mal a aquests pobres desafortunats. Al cap i a la fi m’havien respectat i els havia acabat estimant, m’agradaven. M’agradaven tant que els vaig concedir l’únic que els hi podia oferir. Ser els nous seients on poguessin seure els nous refugiats, ser la propera esperança d’un nou grup de persones. Ser l’ombra on poguessin esperar un final o un nou principi. "

Júilia, no deixis mai d'escriure!

Salutacions cordials,

Pilar Àlvarez. Cap de departament de Llengua catalana.

Palau Ausit Logo